Diferències entre amor i atracció
L'amor i l'atracció són dues coses diferents que de vegades tendim a confondre. Hi ha els “amors cecs” i incomprensibles, aquells que aparentment no tenen lògica, les fantasies i idealització del ser estimat, amors plens de patiment, renúncies i sacrifici… Intentem seguir les pautes que hem vist a les pel·lícules o llegit als llibres, però que s'allunyen molt de la vida real i que no són gens beneficioses.
Es pot plantejar una distinció entre l'amor com una actitud i l'amor com una emoció, cosa que ens porta a entendre que el primer pot ser l'amor-afecte i el segon esdevenir l'amor-passió. No és estrany observar la confusió conceptual existent al voltant del tema. Així, per exemple, es parla d'amor i atracció alhora, i mentre uns defensen l'amor com a mera intensificació de l'atracció i el desig, altres parlen de diferències qualitatives entre tots dos; existeixen així mateix molt diverses i diverses denominacions, tipologies i taxonomies (que es presten a sucoses comparacions —Sternberg, 1989—), i en el si de les quals resulta de vegades difícil acceptar com a "amor" algun dels tipus proposats.
Bona part dels investigadors es mouen en una persistent perplexitat respecte de l'amor i de tota la parafernàlia que l'acompanya. La gran qüestió és, és clar, l'explicació del fenomen i, en concret, l'interrogant sobre si les regles que governen les relacions humanes i les conductes socials es poden aplicar també, i sempre, a l'amor. En bona lògica, la resposta ha de ser positiva: i així, teories com la del reforç, o els seus vessants cognitivosocials com el de l'intercanvi o el de l'equitat, insisteixen que la gènesi i el manteniment d'una relació amorosa depenen del grau en que les recompenses (o expectativa de recompenses) mútues siguin superiors a les obtingudes en relacions alternatives.
A més de les lògiques diferències entre tots dos (com la idealització més gran, fantasia i recompenses imaginàries en el cas de l'amor-passió), una de les diferències més clares entre ells seria el factor temporal: l'afecte sol durar molt més temps, pot durar tota una vida (amics de la infància que duren fins a la mort), mentre l'amor-passió és molt més fràgil, pot néixer sobtadament i morir amb la mateixa celeritat i lluita contra el temps. I això passa senzillament perquè el temps fa que entrin en acció les gratificacions reals, allò que l'altre realment és, i no les imaginàries, no la idealització... Mentre el festeig és l'"amor a la llum de la lluna", el matrimoni és “l'amor a plena llum del dia”.
L'amor conjugal pot ser compatible amb l'amor-passió?
Es pot arribar a presentar a l'amor-conjugal (vist com a alienant i repressiu) com a incompatible amb l'amor-passió, a qui la literatura romàntica presenta com “l'autèntic” amor? El matrimoni és vist així com la tomba de l'amor-passió... Amb això, la por al matrimoni s'expandeix i sorgeixen tota mena de derivats o succedanis: unions lliures, matrimonis que viuen separats, monogàmia successives, adulteri amb consentiment bilateral o unilateral , ménages a trois, a quatre, comunes que comparteixen taula i llit, lliure intercanvi de parelles, poligàmies-poliandrais recíproques, relacions fugaces i sense compromís, mares reproductores per solters, etc. Ara les variants del que és una relació afectivoamorosa són infinites.
Erich Fromm (1972) defensa que l'amor sense demanar res a canvi acaba generant equitat: els qui així estimen veuran tornat aquest amor d'alguna manera, diu Fromm. Potser sota la pretensió que l'equitat no és aplicable a l'amor subjacent del desig, en alguns homes especialment, de continuar mantenint un propi estatus no equitatiu del que es beneficien (per exemple, voler seguir sense rentar els plats). Perquè bona part dels estudis insisteixen en les altes correlacions de l'equitat percebuda amb satisfacció, durada de la relació, satisfacció sexual, etc. (Hafield et al., 1979).
L'elecció d'una parella i de la persona amb qui compartim aquest tipus d'enllaços també es pot convertir en una tasca àrdua. Les dones solen associar més la satisfacció en una relació amb el amor passional , al contrari que els homes (AronyHenkemeyer, 1995). Elles associen aquest amor passional amb la companyia mentre que els homes inclouen el 'companyerisme' molts anys després (GroteyFrieze,1999).
De l'amor obsessiu, l'assetjament i la passió
El amor obsessiu o amor no correspost pot variar dun anhel normal a una obsessió disfuncional. D'acord amb Baumeister i Wotman (1992), aquest amor pot ser molt dolorós i destruir l'autoestima de la persona que no pot suportar-lo i, per descomptat, també de la persona que no correspon. Poden sorgir emocions com enuig, molèstia, sentiments d'impotència, o culpa per no poder correspondre. Per part seva, Howard (2001) esmenta que aquest tipus d'amor és un sentiment d'estar incomplet, buit, desesperat, trist i perdut.
La passió és una variable psicològica plena de controvèrsia tant en la seva experiència com en allò conceptual, ja que per als llecs representa una emoció matisada d'intensitats positives i negatives que els porten a la felicitat, èxtasi i optimisme alhora que a un aferrament excessiu amb l'amant que el porta a l'ansietat, el temor, la decepció i la tristesa; alhora, per als científics socials és vista en forma principalment positiva (Fehr, 1993; Fletcheret al., 1991; Sternberg, 1986), mentre que només alguns reconeixen el seu vessant negatiu (Hatfield et al., 1993; Rousseau et al. , 2001; Yela, 2000).
El factor de amor desesperat versa sobre la invalidesa experimentada davant l'absència de l'objecte d'amor, que es manifesta en l'ansietat, urgència de veure la persona, agonia, inseguretat, por i desitjos de no viure. Aquesta dimensió reflecteix àmpliament el plantejament de Sperling et al., (1991) els qui esmenten que aquest encapritxament és un aferrament ansiós, enganyós i que requereix de l'altre contínuament, hi ha emergència cap a la persona i quan no se'n té, la inseguretat i la desesperació sorgeixen . El amor obsessiu concentra l'autopercepció de desorientació, necessitat, angoixa, tristesa, idea de fracàs i sentir-se miserable, desesperació, intranquil·litat, patiment i descontrol que s'experimenta davant l'allunyament o la separació de l'ésser estimat. En concordança amb això, la persona sembra tota expectativa de felicitat, tranquil·litat i vàlua en l'atenció, el contacte o la correspondència de l'altre. Aquest factor expressa més que obsessió i preocupació per l'altre –com les definicions ho indiquen (Baumeister et al., 1992; Cupach et al., 1998)– el desconsol emocional en no tenir la persona ja que ella és l'única font de gratificació i felicitat, com l'amor desesperat.
En el cas del assetjament, es conjuguen reactius que es refereixen a la recerca persistent d'interacció amb l'objecte d'amor, incloent estratègies de persecució, obligar-lo a fer-li companyia, acorralar-lo, imposar-li la seva presència, comprometent-lo a compartir espais, pressionant-lo fent broma sobre temes sexuals per tal d'impedir que alguna cosa s'interposi entre ells i així aconseguir l'atenció o la correspondència. En aquest factor, s'agrupen de manera molt precisa aspectes de no mutualitat, recerca per la interacció amenaçadora, maliciosa, repetida, fustigant i, per tant, displacentera que refereix Cupach et al., (1998) en la seva definició teòrica.
Es pot notar que el factor d'atracció no ha estat gaire avaluat, així com el d'assetjament que no ha estat operacionalitzat pels autors quan estudien la passió. D'altra banda, aquesta escala té una aplicabilitat en diferents àrees de la psicologia, per exemple, dins de l'àrea clínica és una eina fiable per detectar en quina etapa es troba un subjecte respecte a l'amor passional que sent per una altra persona, així com detectar si predominen aspectes negatius o positius en la seva emoció. D'altra banda, es torna un coneixement de cada subjecte pel que fa al seu estat i així obtenir ajuda amb aquestes àrees on se sent incòmode, si és el cas.
Font:
- García Andrade, A.; Cedillo, RP La normalització científica de l'amor. A propòsit de la perspectiva evolutiva en psicologia. Revista Llatinoamericana d'Estudis sobre Cossos, Emocions i Societat, vol. 3, núm. 6, agost-novembre, 2011, pàg. 83-95
- Sangrador, JL, Consideracions psicosocials sobre l'amor romàntic. Psicothema (1993) pp181-193
